Posts Tagged ‘risc’

Canvi Climàtic

De què parlem quan esmentem el canvi climàtic ?

Un dels aspectes que ens ha allunyat del canvi climàtic ha estat la dificultat per entendre de què es parla.

Tothom que ha esmentat el terme “canvi climàtic” es refereix a un procés de modificació (artificial) dels paràmetres climàtics, i a les conseqüències (perilloses) d’aquesta modificació. Hi ha, encara, determinats col·lectius que pensen que la tecnologia pot solucionar els problemes del canvi climàtic, però és precisament la tecnologia la que ens ah portat a aquest atzucac.

Se’ns diu que en altres èpoques també hi ha hagut escalfaments del planeta, igual com hi ha hagut glaciacions. Cert. El que no hi ha hagut són escalfaments accelerats. I han estat per motius naturals, no pas artificials.

L’escalfament actual del planeta es produeix en paral·lel a l’existència de gasos d’efecte hivernacle, i comença (les proves forenses en roques i plantes permet analitzar-ho) durant la revolució industrial.

Seria un problema el canvi climàtic sense conseqüències ? No, per descomptat. El cas és que sí que hi ha conseqüències. I greus.

L’aire calent, que ascendeix, provoca més vents, i més forts. La previsió és que els ciclons i tornados augmentin.

Les evaporacions d’aigua i, per tant, les pluges, són diferents. La previsió és que les pluges es desplacin a determinades zones del Planeta (i causin problemes per excés d’aigua en aquests llocs) i que en altres llocs manqui aigua (i això causi problemes d’aridesa).

Canvis de temperatura i d’humitat han de provocar el desplaçament d’espècies animals i vegetals. En el cas dels vegetals, les seves arrels i els seus ritmes reproductius els impedeixen canviar de lloc prou de pressa. En el cas dels animals, l’adaptació genètica als canvis és més lenta del que l’escalfament actual comporta. Hem d’afegir també la transmissió de microbis en climes que els són propicis: a Catalunya augmentaran les malalties tropicals, per exemple.

Hem de parlar també d’estacionalitat. Els fenòmens meteorològics seran més potents. És a dir: tindrem llargues temporades de calor i sequera i uns pocs dies en els que ens plourà “de cop” tota l’aigua que no hem rebut en els mesos anteriors, uns pocs dies que farà, concentrat, tot el fred que no haurem tingut al llarg de diverses setmanes. Això vol dir que patirem grans tempestes amb riuades, que l’aigua arrossegarà tot el que trobarà (i especialment erosionarà les terres seques desprotegides quan els vegetals que hi ha hagin mort per la sequera) i que les grans nevades col·lapsaran durant alguns dies el nostre país.

Els freds glaçaran els vegetals que no hi estiguin adaptats. Glaçaran també els productes que hem estat utilitzant habitualment per a la construcció.

La calor provocarà dificultats per respirar i per mantenir en un nivell adequat la pressió sanguínia. I també causarà grans dilatacions dels materials com l’acer o el formigó; i que es fongui l’asfalt de les carreteres. Això vol dir que les vies de tren, les teulades, les carreteres, els oleoductes, els fils elèctrics… patiran desperfectes cada estiu.

Estem parlant també d’un augment de diòxid de carboni que, filtrant-se a l’aigua, l’acidifica i dificulta la protecció de la closca dels animals. Parlem també d’un augment de temperatura en l’aigua del mar, i de la fusió i evaporació del gel de metà submarí que, un cop hagi pujat a l’atmosfera, pot provocar més calor i augmentar el forat en la capa d’ozó.

Considerem, doncs, que si es fonen els gels dels pols (els icebergs, per exemple) el nivell del mar no pujarà excessivament: potser un metre. Però si augmenta la calor, o la radiació solar sobre el “permafrost”, el nivell del mar pot pujar uns vint metres.

Un augment del nivell del mar d’un metre, junt amb les tempestes violentes que anunciàvem uns paràgrafs abans, ens porta a considerar que la majoria de zones del nostre país situades en la franja marina estan en perill. Si el mar augmenta 20 metres, el perill és encara més gran. Les onades de 3 o més metres i tota la seva energia impliquen que els llocs pròxims al mar poden patir desperfectes. Nova York o els Països Baixos ho tenen en compte i estan desplaçant tots els seus elements estratègics a llocs més protegits. En el cas de Catalunya hem de tenir en compte les regions pròximes al mar, les seves poblacions, els aiguamolls i parcs naturals (per exemple, el Delta de l’Ebre) però també els nuclis de població i les zones industrials com la Zona Franca de Barcelona i la petroquímica de Tarragona.

El canvi climàtic, doncs, és un fet important en diferents aspectes, i hem d’actuar en tots ells.

Per una part, hem de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle. És a dir: reduir les emissions contaminants de vehicles, indústries, llars i productes químics. Els seus efectes, però, es notaran a llarg termini, potser dintre d’uns 80 o 90 anys.

Per una altra part, ens n’hem d’adaptar: caldrà utilitzar nous materials, facilitar les ombres, assegurar les terres, reubicar indústries…

Finalment, n’hem de pal·liar els efectes: això vol dir, principalment, fer l’adaptació quan hem arribat tard: tenir maneres eficaces de reparar allò que es malmeti, sistemes sanitaris per aturar les epidèmies tropicals o els cops de calor, màquines lleva-neus per usar intensivament una setmana i desaprofitar la resta de l’any…

Adaptació i solució dels efectes són, doncs, reptes que van junts i que ens exigeixen imaginació, i canvi de mentalitat.

 

Contaminants químics en els edificis

Productes de combustió

El resultat d’una combustió és CO2 i vapor d’aigua. També hi ha els fums i aerosols. En aquests fums i aerosols s’hi troben altres agents contaminants.

El CO2 a altes concentracions provoca falta d’oxigen. El CO es produeix principalment per la combustió de motors, o per la mala combustió d’aparells de gas, en llocs tancats i per la presa inadequada (i insuficient) d’aire net de l’exterior. És causa d’intoxicació.

El fum derivat de la combustió del tabac:

  • Conté més de 3000 contaminants: CO, CO2, NOx (inclòs el NO2), partícules diverses, formaldehids, nitrosamines, hidrocarburs aromàtics, cianur d’hidrogen, cetones, nitrils, arsènic, cadmi… i així fins a més de 3000.
  • Un 95% de les partícules emeses es troben dintre de l’interval respirable (diàmetre inferior a 7 micres).

Diòxid de Nitrogen (NO2)

  • S’empra com a combustible en cuines i estufes o com a additiu d’altres combustibles.
  • Provoca irritacions en els conductes respiratoris.
  • La seva generació augmenta quan augmenta la temperatura de combustió.
  • És un dels causants de la pluja àcida, ja que es combina amb el vapor ambiental i produeix àcids.

Diòxid de Sofre (SO2)

  • Apareix en la combustió d’elements que contenen sofre (carbó, gas-oil, gasolines, fusta, fins i tot alguns gasos liquats)
  • És irritant de les mucoses.

 

Materials de construcció

Alguns materials són causa de la presència de compostos patògens en l’aire

Vapors orgànics

  • Són vapors que contenen cadenes de carboni. Entre ells hi ha els vapors de dissolvents i els de formaldehids. Aquests vapors els desprenen els mobles, el cautxú, els segellants, les coles, vernissos, materials tèxtils…
  • Dissolvents orgànics: hidrocarburs alifàtics i aromàtics i alguns clorats. Solen anunciar-se com a tòxics i també cancerígens
  • Formaldehids: s’empren per a plàstics i resines. Aquests plàstics i resines s’usen especialment com aïllants tèrmics, vernissos, construcció o acabat de mobles, aplacats decoratius

Fibres de vidre. Són fibres molt fines, al llindar del que és respirable. Es claven amb facilitat. Provoquen irritacions respiratòries i també de la pell i els ulls. Com que existeixen molts espais buits dins de les fibres, poden allotjar contaminants.

Fibres d’amiant (serà objecte d’un article a part)

Sulfur d’hidrogen (“olor d’ous podrits”): S’allibera per descomposició d’elements i materials que contenen sofre.

  • A nivells baixos mostra desconfort odorífic
  • A nivells alts és un asfixiant potent i irritant respiratori
  • Pot penetrar a través dels desguassos mal sifonats, ventilacions de shunts, etc. especialment en lavabos i estances pròximes a instal·lacions connectades a clavegueres.

Plom

  • Provinent de la seva subtil però constant dissolució en canonades velles d’aigua, se’l considera culpable de la decadència de Roma. La intoxicació per plom es manté al llarg de les generacions (igual que altres metalls pesants) ja que s’allotja en la sang i es transmet via cordó umbilical.
  • Provinent de la contaminació atmosfèrica (fins fa pocs anys, formava part de totes les gasolines comercials, com a element que regulava la detonació dels motors)
  • Fins fa pocs anys ha estat en altres orígens com les pintures, les xapes metàl·liques dels taps i recobriments de les ampolles, colorants de fibres tèxtils, etc.

Alumini

  • La seva corrosió en aparells d’aire condicionat produeix òxids d’alumini combinats amb àcids clorhídrics i òxids de carboni.
  • Fins fa pocs anys se l’havia emprat en la majoria d’estris de cuina (pots, cassoles, cafeteres, coberts). També s’usa com a antiinflamatori en determinats tractaments mèdics. Això no obstant, està sota sospita per la possibilitat que una inhalació abusiva o una ingesta continuada provoqui problemes de toxicitat renal, o problemes relacionats amb el cervell entre els quals, demències.

Radó

  • Gas noble radioactiu procedent de la desintegració del radi. Com a tal, emet partícules alfa i origina deteriorament de teixits corporals, i càncer.
  • Ascendeix a través d’esquerdes i clivelles dels fonaments o forma part d’alguns materials de construcció.
  • Se’l pot trobar de manera normal en determinats terrenys, ja que forma part del subsòl i dependrà de la configuració d’aquest perquè en algunes regions sigui més present que en altres.

Altres:

  • Aerosols de partícules de tamany entre 3 i 10 micres (són partícules que suren en el vapor i en l’aire): fibres de cotó (provenen de moquetes, cortines…), fibres sintètiques, brutícia i pols portades des de l’exterior, escates de pell humana
  • Ozó (O3): Si bé és un bon filtre de raigs ultra-violats a 45km de la superfície terrestre (entre l’estratosfera i la mesosfera) a nivell de terra és un poderós oxidant. Per això s’usa com a desodorant i desinfectant. Però no és discriminatiu i per tant els seus efectes destructors també apareixen en els bioorganismes superiors. Per tant, és culpable d’un envelliment rapidíssim dels teixits corporals. Perquè ens aclarim: altres tipus d’oxidació són la putrefacció (lenta) i la combustió amb flama (més ràpida que l’oxidació per ozó). En ambients domèstics el generen les descàrregues elèctriques (condensadors, guspires en endolls) i de manera habitual, pel seu propi procés de treball, les fotocopiadores i impressores làser.
  • Aerosols de productes de neteja i d’elements biotòxics (insecticides): es tracta de components químics diversos, la intenció dels quals és eliminar. Eliminar brutícia o eliminar insectes, el cas és que treballen mitjançant la destrucció dels vincles entre molècules. En el cas dels insecticides, també, n’hi ha que treballen mitjançant la destrucció del sistema nerviós, o que són paralitzants. Una dosi molt baixa pot eliminar un insecte. Dosis mitjanes són perilloses per a les criatures.

Síndrome de l’Edifici Malalt (un resum)

L’edifici malalt genera els seus propis contaminants a causa de les seves pròpies patologies o del seu propi disseny. No es tracta tant, doncs, de problemes en l’estabilitat de l’edifici, o en la seva bellesa, sinó en els seus paràmetres d’utilitat i de confort.
La síndrome de l’edifici malalt és el conjunt de reaccions que afecten als usuaris. Es tracta, doncs, de patologies que pateixen aquests, i no pas l’edifici, que n’és el causant. Per això, els especialistes en qualitat ambiental no parlen de la síndrome de l’edifici malalt sinó de la síndrome de l’edifici patogen i, en alguns casos, degut a les conseqüències, poden arribar a anomenar-lo edifici assassí.

  • Cronologia:
    La síndrome de l’edifici malalt es dóna principalment en edificis construïts des de mitjans de la dècada dels ’70, al segle XX, a causa dels estalvis energètics en l’aire condicionat.
    Anteriorment es podria associar a problemes de ventilació en l’edifici.
    L’ús de nous materials de construcció n’accentua la incidència actual i s’espera un creixement de símptomes en un futur immediat.
    Actualment la premsa associa “edifici intel·ligent” amb “edifici malalt” perquè la majoria de problemes en la salut es dóna en edificis d’oficines que tenen aparells electrònics.

Simptomatologia:

  • En el temps:
    Els símptomes associats a la S.E.M. apareixen de 2 a 6 hores després d’haver entrat a l’edifici. Desapareixen també passat un temps que s’hagi abandonat l’edifici i es respiri aire pur. (és el temps necessari perquè el cos reaccioni a l’ambient hostil i perquè més tard es desintoxiqui)
    Els símptomes es noten més per la tarda que pel matí. (la càrrega ambiental i el cansament des de l’hora de despertar-se hi intervenen)
  • Víctimes:
    El personal subaltern d’oficines és més afectat que els directius. (el temps de dedicació a la feina, el tipus de materials emprats i el temps d’estada contínua en un mateix lloc són factors a tenir en compte)
    El personal de magatzems pot ser més afectat pels materials que s’hi manipulen o per la possible brutícia; el personal d’oficina és afectat per la pròpia maquinària i el mobiliari/decoració.
    Les molèsties són més freqüents en el sector públic que en el sector privat. (hi intervé un factor psicològic i també els esforços de l’empresa per la salut i comoditat dels treballadors)
    Les queixes són més abundants quan menys control es pot tenir sobre la qualitat ambiental del lloc. (la víctima que pot adequar-se el lloc de treball als seus costums i adaptar l’ambient a les seves necessitats no generarà tantes reaccions com la que no pot modificar l’ambient – per això és més evident l’edifici malalt en els llocs no-propis com són els llocs de treball o comercials i no són tan freqüents en els llocs propis com els domicilis particulars)
  • Descripció:
    Inespecífics, i lleus:
    rinitis, conjuntivitis, mal de cap…
    Hipersensibilitat:
    pneumònia per hipersensibilitat,
    febre de l’humidificador, asma, rinitis al·lèrgica
    electrosensibilitat
    Algunes conseqüències concretes:
    Infeccions (legionel·la…)
    Síndromes tòxiques
    Càncer (mesotelioma pleural)
  • Factors de risc:
    Externs
    Ubicació dels edificis
    llocs insalubres (aiguamolls, rius, basses)
    zones industrials contaminants
    presència de materials tòxics en el subsòl
    Materials constructius emprats
    Obres i reformes realitzades en els edificis
    Neteja i desinfecció.
    Situació de les preses d’aire exterior.
    Presència d’antenes de telefonia o de ràdio, a alta potència, en proximitat
    Presència de transformadors o línies de transport elèctric de mitjana, alta o molt alta tensió, a poca distància (inclou les línies soterrades)
    Interns
    Materials i elements decoratius
    Equipament
    Activitat que es realitza
    Hàbits de les persones que ocupen el lloc
    Il·luminació inadequada
    Maquinària sorollosa i poc ergonòmica
  • Causes:
    Principalment, el fet que els edificis d’oficines siguin estancs i treballin amb aires condicionats en recirculació. També, la presència de materials i agents biòtics contaminants. També, un concepte erroni del que és la xarxa sense fils.

El misteri de les cases que caminen

Aquesta història comença, com totes, per una telefonada. En aquest cas, des d’un despatx d’advocats amb el que ja havíem treballat altres vegades. Ens expliquen que unes famílies hi ha contactat perquè tenen defectes en el seu habitatge.

Després de la primera visita als edificis, ens trobem amb un misteri: els edificis estan esquerdats, tenen humitats, i a més hi ha parts que s’han mogut. Tot això, d’una manera sobredimensionada i sense un ordre predeterminat.

Comença l’estudi. Per sort, un dels propietaris havia anat prenent fotografies de la construcció del seu habitatge i, més tard, del del veí. Aquest propietari també ens facilita l’accés al constructor.

Els edificis presenten esquerdes que cada cop són més grans. I els seus habitants ens indiquen que ja les havien tapat una vegada. Els pegats posats per tapar algunes esquerdes mostren que els edificis es continuen obrint per altres llocs. La forma de la majoria d’esquerdes diu que els edificis… caminen.

La broma: “si voleu una solució ràpida, empadroneu-vos en el municipi del costat, que aviat hi arribareu”. La realitat, però, és molt més dura i en parlarem a sota.

De la conversa amb el constructor i dels estudis geotècnics que ha calgut encarregar (en el projecte no se n’havia fet) descobrim que els edificis estan col•locats sobre un terreny replenat fa uns 50 anys, situat en una barrancada, i damunt d’argiles expansives. Són els dos últims edificis d’una sèrie de 10, adossats, construïts per fases (primer un parell, després quatre o cinc més, després dos més, i finalment l’últim); els altres 8 edificis es troben presumptament sobre un estrat de roca.

Si la broma era una, el drama és la por: l’edifici extrem es mou i s’assenta a una velocitat molt alta bolcant-se cap al seu darrera al mateix temps que es desplaça i se separa del del costat; aquest altre edifici es va esquerdant però es manté lligat al que es va construir al mateix temps. Els resultats són esfereïdors: mentre que el novè edifici és ple d’esquerdes i algunes portes no encaixen en el seu marc (marc que ha passat de rectangle a romboide), l’edifici extrem s’omple d’humitats i manté unes grans esquerdes en contacte amb l’edifici novè. Els edificis es van omplint de fongs i l’olor d’humitat és, en alguns llocs, literalment irrespirable.

Cada visita d’obra són més esquerdes per afegir a l’expedient. I nits sense dormir. L’avís als propietaris (“si seguiu sentint sorolls que l’edifici es trenca i aquesta esquerda passa dels dos centímetres, preneu el mòbil, sortiu al carrer, telefoneu els bombers, i després ja em telefonareu a mi”) és literal, mandatori, i seriós. El fet que aquest cas estigués sota procés judicial no implica que els perills estiguin aturats i que els tècnics que visitem l’edifici ens sentim responsables de la seguretat dels seus habitants.

Finalment, el judici. No entrarem en detalls de l’espera, dels comentaris entre pèrits, de les converses a les que els pèrits de les parts contràries volen introduir-nos. Dins de la sala, els defensors de les parts demandades pretenen desqualificar una feina que hem fet amb carinyo, amb professionalitat, amb total imparcialitat, i amb plena seriositat. El Jutge fa callar els lletrats que ens pregunten i comença a fer ell mateix les preguntes. A part de les nostres respostes, la mímica ajuda a entendre que un pes damunt d’una espècie de lassanya-coixí, gira i es desplaça.

Cas tancat. Sentència. Recurs d’apel•lació. Nova sentència. Uns anys més tard podem començar les obres.

Fa més o menys un any vam començar el projecte per reparar els edificis danyats. A hores d’ara, el vuitè edifici també té esquerdes. Ens fa por el que pugui passar als nostres edificis. Comencem a preparar el projecte i anem refent el camí fet amb l’informe pericial anterior. En el projecte hem de contemplar les fases d’obra. Els propietaris no podran marxar a l’hotel mentre es reparin els edificis, i això implicarà diverses molèsties que no estem segurs de poder pal•liar.

Cal dir que la combinació final d’agents (propietaris, constructor, aparellador i arquitectes) ha convertit aquesta obra difícil en una feina agraïda.

L’obra comença amb l’execució de micropilots. Es perfora el subsòl per col•locar-hi uns tubs d’acer i s’injecta morter de ciment a pressió. Aquests micropilots converteixen els nostres edificis en una mena de centpeus i, per la seva part superior, aprofitem el moment de lligar-los amb els fonaments existents per unir els dos edificis: la primera sorpresa és que els fonaments de l’últim edifici no estaven enganxats als fonaments de l’edifici del costat i amb el moviment, se separaven (això és el que en els pisos es converteix en esquerda); i la segona sorpresa és que l’estudi geotècnic que vam poder fer (al voltant dels edificis, procurant no causar cap dany) ens donava una roca que no existeix en realitat, ja que la perforadora dels micropilots només troba llims amb sorra, i argiles (unes argiles pures i força humides, que serien l’ideal de qualsevol ceramista de prestigi).

Micropilots acabats, ningú no diria que s’ha fet cap obra, si no fos perquè tot l’entorn és ple de pols. Ara comença la part visible de l’obra: obrir les esquerdes, posar grapes, segellar fissures, comprovar que no hi hagi detritus en les clivelles. Els edificis apareixeran plens de cicatrius que després taparem amb morters especials. Per l’interior, es repeteix el procediment.

Unes de les esquerdes més desagradables, aquelles que provocaven el malson de cada nit, són les que es troben en la paret mitjanera entre els dos edificis. Resulta que aquesta paret correspon a la testera del novè edifici, i serveix per encastar-hi el desè. Les bigues dels edificis es recolzen en aquesta paret, sense que hi hagi cap mena de cèrcol que lligui els trespols, ja sigui edifici per edifici, o dels dos. I la paret es va anar esquerdant, en horitzontal. Va caldre fer cates i comprovar que en només un pis els totxos es trobaven en bon estat, mentre que en el primer trespol i en el de teulada, les bigues i els trespols havien partit els totxos de biaix, amb gran risc que un fragment llisqués sobre l’altre i els pisos caiguessin o que el desè edifici es plegués com aquestes cases de nines que es fan ara en desplegables de paper.

Finalment, els edificis han estat revestits amb una bona capa d’aïllant que es recobreix d’un acabat de façana a simple vista similar a l’existent anteriorment. Ningú no podrà imaginar que per sota d’aquell color i d’una façana que sembla un estuc monocapa, hi ha un sistema complex de malles i d’aïllants que assegura un aïllament fins ara inexistent. Que sota d’aquest aïllament hi ha un conjunt de peces ceràmiques de termoargila, mal col•locades, amb peces trencades, juntes plenes de morter, ponts tèrmics i esquerdes cosides amb grapes d’acer i malles indeformables. Que sota d’aquests edificis hi ha una estructura de barres d’acer i ciment que penetra el terreny per evitar que es moguin.

El resultat són dos habitatges segurs. Sense taques d’humitat al seu interior. Amb un bon aïllament tèrmic que permetrà baixar dels quasi 2.000 litres de gas-oil malgastats a poc més de 600 litres en circumstàncies normals. Evitar les taques d’humitat garantirà un creixement sa de les criatures fins ara amenaçades pels fongs que podien ocasionar patologies respiratòries, fins i tot cardíaques i renals. Evitar les pèrdues de calor a l’hivern i l’entrada de calor a l’estiu implicarà que aquests habitatges, convertits ara en “normals”, deixaran de contaminar en excés amb les seves necessitats desmesurades d’energia.

Posted: juny 14th, 2012
Categories: Contaminants, Edificació, Energia, Patologies
Tags: , , ,
Comments: No Comments.
css.php